LUCKY LUKE : LA MINA D’OR DE DICK DIGGER

Lucky Luke: La mina d’or de Dick Digger, guió i dibuix de Morris (Grijalbo/Dargaud)

Aquest vaquer, bevedor de Coca Cola, amb el barret d’ala ample tirat cap arrere, la grenya penjant sobre a front, i la sempiterna punta de cigarret penjoll del llavi, té una llarga història.

Es tracta d’una criatura de MORRIS (Maurice de Vere), dibuixant belga nascut en 1923 que, procedent del món de l’animació, el va donar a conéixer en L´Almanach Spirou 1947.

Des de llavors ha protagonitzat més es 60 àlbums, amb èxit perenne. Anunciat com “l’home que disparava més ràpid que la seua pròpia ombra”, Lucky Luke al principi era tan expeditiu que no dubtava a matar els seus enemics.

Amb el pas del temps va anar moderant la seua agressivitat orientant-se cap a perfils més amables i quan es va introduir en el mercat americà fins va deixar de fumar.

En Estats Units MORRIS va conéixer RENÉ GOSCINNY (1926 – 1977) i al tornar en la seua companyia a Europa li va encarregar els guions del seu personatge, que amb els diàlegs d’aquest escriptor , l’humor i la imaginació que els impregnava, i el grafisme ràpid i expressiu del seu creador, van alçar ràpidament a Lucky Luke a la categoria d’obra mestra.

La mina d’or de Dick Digger és un dels primers àlbums de la sèrie i es tracta d’una obra amb una trama molt bàsica, un humor massa simple i infantil, sense a penes profunditat, que ni tan sols sap jugar amb els equívocs. També el dibuix deixa prou que desitjar, molt poc professional, i ni tan sols el protagonista té els trets que el farien popular sinó un mentó i unes galtes exagerades.

Al marge del seu estil gràfic, Lucky Luke és, probablement al menys en la seva primera època, el còmic més seriós que s’hagi fet mai sobre la conquesta de l’Oest.

CORTO MALTÉS

Corto Maltés, guió i dibuix d’ Hugo Pratt (Norma Editorial)

El marí aventurer Corto Maltés s’ha convertit en un dels grans herois de la historieta mundial i la seua fama ha anat més enllà de les barreres habituals del còmic.

Probablement, quan passen alguns anys, es recordarà CORTO MALTESE com un dels millors còmics de tots els temps. Només la prematura mort d’Hugo Pratt ha pogut impedir que aquesta saga, que començà als mars del Pacífic durant la primera guerra mundial en un llibre, La ballata del mare salato, que havia de ser una obra complerta haja continuat fins a completar la història del mariner maltès, de mare gitana, anarquista, llibertari, romàntic, cínic, poètic, flemàtic, gran coneixedor dels costums i la religió jueves, amic dels àrabs, lluitador al costat dels republicans a la guerra civil espanyola, independentista a Irlanda, revolucionari a la Rússia soviètica, enamorat de Venècia i aventurer vocacional que recorregué un grapat de països en busca sempre de la llibertat dels seus pobles.

La sèrie començà a Itàlia a la revista Sgt Kirk sense cap intenció de ser prosseguida. De fet, el pròleg del llibre ja explica que Corto Maltese, desaparegut encara que no pas mort a la guerra espanyola, finalitzarà la seva vida al costat de Tarao i Pandora, dos personatges de la seva primera aventura, no per ordre cronològic sinó d’aparició. L’èxit obtingut i la orientació ideològica va animar als directius de l’editorial Vaillant, relacionada amb el Partit Comunista francés, a sol·licitar la continuació de les aventures a la revista Pif Gadget cosa que Pratt va acceptar per a benefici de milions de lectors.

CONTINGUT DEL COFRE 1

1. El secreto de Tristan Bantam
2. Cita en Bahía
3. Samba con Tiro-fijo
4. Un águila en la jungla
5. Volveremos a hablar de aquellos aventureros
6. Por culpa de una gaviota
7. Cabezas y hongos
8. La conga de las bananas
9. Vudú por el presidente
10. La balada del Mar Salado

TINTÍN EN EL TÍBET

Tintín en el Tíbet, guió i dibuix d’Hergé (Editorial Juventud)

Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Tchang viatjava en l’avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat.

Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que —segons l’opinió de molts— és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del Ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Aquesta és la història més personal d’Hergé, el qual estava passant una etapa de crisi, on es mostra la part més humana d’en Tintín. Hi ha un accident d’avió al Tíbet, i en Tintín somia que en Xang li demana ajuda. Acompanyat pel capità, emprenen un llarg viatge per les muntanyes tibetanes, on el paisatge nevat és present en tot moment. Ajudats per la visió d’un monjo, finalment aconsegueixen trobar a Xang, que ha sobreviscut gràcies al temible Ieti.

PRINCIPE VALIENTE

Príncipe Valiente, guió i dibuix d’Harold Foster (Planeta de Agostini)

Harold Foster és un dels grans mestres del còmic i la seva obra Príncipe Valiente una d’aquelles que ha d’estar a la biblioteca de qualsevol persona amant del còmic. El Príncipe Valiente va aparèixer el 13 de febrer del 1937 al suplement a color de diversos diaris dels Estats Units. Valiente és fill del rei exiliat de Thule i de ben jove marxa cap a Camelot, el castell del rei Artur, on entra com a escuder. El seu valor, astúcia i humanitat fan que en poc sigua admès com un dels cavallers de la Taula Rodona.

Possiblement, PRINCE VALIANT siga el millor referent de l’Edat Mitjana en còmic. Tanmateix, malgrat la seva fama, es tracta d’un còmic sense el menor rigor documental ni pel que es refereix a la història ni per la documentació utilitzada per reproduir vestuari, armament, edificacions, naus i carruatges. Això no significa negar que siga un excel·lent còmic d’aventures sinó, tant sols, que es tracta d’un còmic fantàstic amb pocs lligams amb la realitat. Malgrat Foster no dona dates concretes podem situar la narració per alguns fets que apareixen al llarg de la història: la derrota d’Atila en els Camps Catalàunics, l’assassinat d’Aeci i el saqueig de Roma, fets que succeïren entre els anys 451 i 455. D’una manera o altre Val, el jove príncep que ha trobat refugi a la cort del rei Artús quan el seu pare fou destronat, participa en aquests fets en el seu recorregut pel continent Europeu acompanyat, alguna vegada, per Lancelot. El que més sorprèn, però és la barreja d’elements irreals i màgics —aparició de dragons, tortugues prehistòriques gegants, bruixes— amb fets pretesament històrics de vegades anacrònics. Els personatges es comporten d’acord amb un codi de cavalleria que tardaria segles en aparèixer, els castells semblen inspirats en els que construí, en el segle XIX, Lluís II de Baviera. Cal recordar que en l’Alta Edat Mitjana la immensa majoria eren de fusta. Els cavallers del rei Artur van equipats com llances, cotes de malla i cascos que no s’usaran a la realitat fins molt més tard. El mateix passa amb les inscripcions que apareixen escrites a anglès, una llengua no existent encara. Les poques persones mitjanament cultes i, probablement les que podrien haver format part d’una hipotètica cort d’Artur, eren patricis romans que parlaven llatí i devien organitzar-se per sobreviure a la barbàrie que es va produir a la caiguda de l’imperi. Malgrat tot, PRINCE VALIANT és un excel·lent còmic d’aventures que té, a més a més, la virtut de recrear un temps que intenta ser similar al real. Val i Aleta envelleixen i els seus fills creixen i esdevenen adults. La seva estructura narrativa, que recorda el còmics més primitius, prescindeix del globus de diàlegs i manté en dos nivells separats el dibuix i el text. I malgrat això, gràcies a la genialitat de Foster, pot considerar-se perfectament actual.

EL LARGO VIAJE DE LENA

El largo viaje de Lena, guió de Pierre Christin i dibuix de André Juillard (Norma Editorial)

Lena és una jove misteriosa i elegant del barri dels antics dignataris de Berlín Este. Allí, rep una llista de noms i números de telèfon que haurà de memoritzar. Començarà llavors un llarg viatge que la portarà per Budapest, Transsilvània, Kíev, Síria… La història sobre la qual versa el còmic narra els viatges de la protagonista per una infinitat de països darrere d’una venjança. Encara que Lena desconeix per complet com es va a dur a terme l’operació en què es troba involucrada, fa de correu i persona de contacte dels distints personatges entregant objectes que formen part d’un curiós trencaclosques.

Al mateix temps que coneixem a tots i cada un de tots els que interactuen amb Lena, se’ns fa una notable presentació del país en què residixen i els costums del mateix. El bon dibuix de Juillard dota a cada lloc dels seus elements distintius i ens ajuda a submergir-nos de ple en la cultura i forma de vida de les distintes regions.

Una història de ficció que connecta amb els grans esdeveniments actuals, i que combina l’intimisme tan volgut per André Juillard amb el gust pel fresc geopolític de Pierre Christin.

RAPSODIA HÚNGARA

Rapsodia húngara, guió i dibuix de Vittorio Guardino (Norma Editorial)

La història es desenvolupa poc abans de la segona guerra mundial, totes les superpotències es vigilen unes a altres cautelarment per a veure qui realitza alguna acció que vaig variar la situació mundial. Per a fer açò hi ha una vasta xarxa d’espies, contraespies, informadors, dobles agents, etc. distribuïts per tot europa, i per si foren pocs, els francesos li “demanen” ajuda a un que ja estava retirat. A partir d’ací la trama es complica amb els diversos espies que van a la recerca d’una informació que posseïx un home… i no puc contar més sense desvelar res.

El dibuix d’esta obra és molt bo. Simple però detallat i mostra el que es necessita veure en cada moment. Sincerament una obra esplèndida.

Respecte al guió… perquè també és molt bo, perquè negarl-o. La trama es tix sense pressa però sense pausa, donant temps a assimilar totes les dades i personatges de la història sense cap problema. A més les situacions són completament versemblants.

Una obra completament recomanable per a tot el món que busque una bona història.

La Rapsodia Húngara marca l’inici de les aventures de Max Fridman, un espia francés retirat que es veurà embolicat en noves aventures molt al seu pesar, i en les quals, l’autor mostrarà una especial atenció pel detall arquitectònic i històric.

La personalitat del protagonista s’allunya dels estàndards freds i amorals a qui estem acostumats, es veu cuidada fins al mes mínim detall. Ja des del seu estatus d’agent retirat i la seua reticència a tornar a l’acció, la forma en què li fan xantatge perquè ho faça, es diferència d’altres famosos espies. Sense més excel·lències que les d’una ment desperta i una casa a què tornar, Fridman se les tindrà a veure amb totes les faccions embolicades en una intriga d’espies en l’Europa prebèl·lica de Hitler.

A més l’apartat gràfic, desperta tots els records d’un dibuix clàssic europeu i és cuidat fins al mes mínim detall, explícit i documentat, en allò que pot ser siga l’encarnació més destacada de la línia clara en tot Europa.

EL GARAJE HERMÉTICO

El garaje Hermético, guió i dibuix de Moebius (Norma Editorial)

El garaje hermético és la primera part de MAJOR FATAL , un profund còmic sobre la superació personal que sorgix de la improvisació absoluta del sempre original Moebius. Un dau, plans, una maqueta del ziguri, 52 cartes, 12 figures i uns jugadors que respecten la norma. Jerry Cornelius ha desaparegut en les pàgines de Metal Hurlant i cal trobar-li abans que el Major. Un joc de societat on cada jugador disposa d’un pla per a avançar en un laberint amb nivells interconnectats. Es prohibix interferir en el recorregut dels altres i serà exterminat si ho fa. Si el joc haguera de prolongar-se durant diversos anys, es permet buscar l’eixida…Jugues?

Entrar en les pàgines de El garaje hermético és ser arrossegats pel plaer de “el que succeïx”. En este còmic tot ocorre, sense lloc per als dubtes, encara quan no sapiem exactament què està ocorrent. Esta historieta creada per Moebius es va publicar per entregues en Metal Hurlant a finals dels sétanta.

En un principi tot és caos. Ignorem els propósits dels personatges. Però podem endevinar terribles implicacions en tots els successos que els emboliquen i en les seues mateixes paraules “-El que siga, abans que la venjança de Jerry Cornelius”. Ja a partir de la segona entrega (tinguem en compte que cada capítol era de tan sols dos o quatre pàgines) el dibuix ens comença a captivar per si mateix, l’embruixament gràfic de Moebius és això: gràfic, plàstic, una experiència. (no-resumible, no-mesurable com diu un dels blocs de “resum del que publica” sobre el mateix garatge). El dibuix ens conta el mundo-Moebius.

L’essencial no està en el sentit final de la història, sinó en com transcorre. No en l’argument general, sinó a disfrutar de les peripècies, no en la coherència sinó en la fragmentació, però, paradoxalment és a través d’eixe caos com trobem el sentit unificador, la coherència i la unitat essencial d’esta obra.

Com en tota filosofia verdadera, abandonant és com trobem, renunciant és com posseïm, vivint els simples fets quotidians és com trobem la transcendència, perquè TOT és UN, però només l’art pot revelar-ho amb irracional certesa.

LA MARCA AMARILLA

La Marca Amarilla, guió i dibuix de E. P. Jacobs (Norma Editorial)

El secreto del Espadón, la primera aventura del capità del MI-5 britànic Francis Blake i el seu amic, el professor de física nuclear Philip Mortimer, va ser publicada en 1946, dins del primer nombre de la revista Tintín. Haurien de passar set anys abans que el seu autor concebera La marca amarilla, primer àlbum de la parella publicat a Espanya al començament dels 80. A més d’una de les millors entregues de la sèrie és, indiscutiblement, una de les obres mestres de l’anomenat Nové Art. En les seues pàgines, una vegada més, els nostres herois hauran d’enfrontar-se al malvat coronel Olrik, qui en esta ocasió comptarà amb l’ajuda d’un científic boig: el professor Septimus. Tot això amb el vell Londres de les boires com a teló de fons.

La marca amarilla seguix el mateix esquema narratiu de tema policíac en què s’inclouen elements de tecnologia avançada i d’alguns efectes paranormals grats a l’autor. Un científic escriptor, que havia sigut objecte de burla per les seues avançades i atrevides teories, utilitza la seua ciència per a venjar-se. I com a mà d’obra aprofita un pertorbat subjecte trobat rondant i perdut sense raó per un desert africà. Endevine el lector de qui es tracta. Obviant el domini del cervell per mitjà d’ones electromagnètiques el més nou és l’invent d’una espècie de pantalla invisible i transparent capaç de rebutjar els projectils. Com de costum apareixen en l’aventura una sèrie d’elements que pareixen pertànyer al regne de la fantasia o al de la ciència-ficció. Però l’autor té la idea de donar explicacions a tot el que utilitza i el resultat és el d’empobrir una trama que haguera guanyat enters si hi haguera inclinat decididament a favor de la imaginació. L’aventura acaba novament amb un Olrik que hi ha aconseguit alliberar-se i un curiós missatge, en boca de Blake, pontificant sobre l’objectiu de la ciència que és “el de treballar en l’avanç del progrés i no el de servir a la vanitat…”. I això ho diu un militar membre del servici secret britànic!.

La marca amarilla és un còmic de científics desequilibrats, és una aventura de busca d’uns poders mentals extraordinaris, i d’investigadors de pipa, gavardina i corretjam militar, que va escriure i va dibuixar Edgar P. Jacobs entre 1952 i 1953, l’època en què la reina Isabel II d’Anglaterra va pujar al tron amb la soltesa que altres es pugen a la parra, i també va ser, 1952, l’any en què el primer ministre anglés Churchill anunciava que el seu país ja estava en poder de la bomba atòmica, i els Estats Units feien esclatar en el Pacífic (i això que era pacífic) la primera bomba H, la bomba d’hidrogen. És a dir, corria el més fresquet de la guerra freda.

EPICURO EL SABIO

Epicuro el Sabio, guió de William Messner-Loebs i dibuix de Sam Keith (Norma Editorial)

Filosofia i còmic? I per què no?

Senzillament, genial. La recopilació d’històries d’aquest volum ens mostra com el nostre protagonista, Epicur de Samos —un filòsof defensor de la temprança i del gaudi moderat dels diversos plaers. Encara no ho sap, però està a punt de crear tot un corrent de pensament que portarà el seu nom—, recorre aventures de la mà del seu col·lega Plató i del jove aprenent Alex, Alexandre el Gran, príncep de Macedònia. Estos, en cada un dels quatre capítols, van trobant-se amb un gran nombre de personatges de l’antiga Grècia, que o bé participen en les seues aventures i desventures o bé apareixen simplement per a donar tocs d’humor al guió de manera que el lector acaba agraint la infidelitat cronològica que permet ajuntar a tan il·lustres i curioses personalitats. El pobre Epicur haurà d’aguantar l’estirada de veure com tant la resta de filòsofs com els déus de l’Olimp pareixen haver perdut el cap; ell amb la seua filosofia de la mesura tractarà del portar a bon fi cada un dels amagatalls, que normalment estaran estretament relacionats amb les clàssiques històries de la mitologia grega.

La nota més alta la dóna un humor sarcàstic del que sens dubte podran disfrutar tots aquells seguidors dels distints corrents de pensament de la Grècia antiga. Ens trobem a un jove Plató que rendix favors al gran Sòcrates perquè este escolte les seues teories a prop de cavernes i representacions ideals, un no menys jove Aristòtil científic i defensor acèrrim del mètode deductiu i al nostre il·lustre protagonista defenent la seua filosofia de la mesura mentres tracta de crear escola, sense saber encara la fama que prendrà la doctrina que portarà el seu nom, i defenent l’atomisme a pesar de la resignació que li causa que constantment li confonguen amb l’atomista Demòcrit.

A més, una lectura molt més general, atrau de manera irresistible a tot aquell que es senta interessat per la mitologia grega ja que estes seran les aventures en què es dirimisquen els nostres personatges. Així, assumptes com el Mite del rapte de Persèfone, els diferents mites a prop dels zels d’Hera pels nombrosos amants del seu espòs Zeus o el mite de Faetó, fill d’Apol·lo i el carro del Sol, seran els contextos en què estos es moguen.

Sens dubte una lectura divertida per a tot aquell que sàpia apreciar-la.

Este és l’original punt de partida d’Epicuro el Sabio, projecte que unix el guionista William Messner-Loebs i a Sam Keith, en el que seria un dels primers treballs d’importància del dibuixant, i que li serviria per a donar el bot al còmic mainstream i acabar creant, anys després, el seu inclassificable The Maxx. Amb pròleg d’Álvaro Pons, Epicuro el Sabio és una oportunitat irrepetible per al lector espanyol de comptar amb una nova edició d’un dels còmics més inclassificables de la indústria editorial americana de principis dels noranta. Filosofia i còmic? I per què no?

EL ARTE DE VOLAR

El arte de volar, guió d’ Altarriba i dibuix de Kim (Edicions de Ponent)

El arte de volar, de Kim i Antonio Altarriba ha sigut distingit com el millor còmic publicat en 2009 en rebre el Premi Nacional de Còmic convocat pel Ministeri de Cultura. Un guardó que no sorprèn, en tant se suma a la llarga llista de reconeixement unànime que l’obra ha obtingut (Premi del Saló del Còmic de Barcelona, Premi Nacional de Còmic de Catalunya, Premi Cálamo, Premi de la Crítica…), però que segueix quedant-se curt per a avaluar la qualitat i importància que aquesta obra té (i tindrà) per al còmic espanyol.

Antonio Altarriba, teòric de la historieta i guionista vocacional en la insurgent historieta dels anys 80, trenca amb una còmoda trajectòria que el vinculava al relat eròtic elegant i sensual per a capbussar-se en un dolorós exercici d’introspecció personal. El seu pare es va suïcidar als 90 anys, es va llançar al buit des de l’habitació de la residència en un acte de rebel·lia final. Un tall de mànigues amb el món incomprensible per al seu fill, inexplicable, que a poc a poc es transformava en angoixa personal fins que va trobar unes notes, una espècie de diari personal, que mostrava una figura molt diferent a la qual ell va conèixer com a pare.
És difícil sostraure’s a la temptació de parlar d’una obra mestra. Són poques les trucades a realment merèixer aqueix títol, però si la profunditat, emotivitat, sinceritat i la capacitat de portar a la reflexió són la seua mesura, sens dubte, El arte de volar és una obra mestra.

SINOPSIS

El 4 de maig del 2001 el pare d’Antonio Altarriba es va suïcidar. D’eixa manera posava fi a una vida marcada pel fracàs i la frustració. Igual que molts altres home i dones del passat segle va intentar construir un món més just i la Història li va donar l’esquena, va voler volar amb les ales de la il·lusió i va acabar estavellant-se. De la seua mà recorrem les penúries de l’Espanya de principis de segle, la guerra civil, l’exili, els camps de concentració, la resistència contra els alemanys, el mercat negre, el desarrollisme, l’arribada de la democràcia… Amb este material Antonio Altarriba elabora un guió aborronador en què, com no podia ser d’una altra manera, es troba profundament implicat. Kim s’encarrega de posar-lo en imatges amb el millor dels seus estils. Junts construïxen una història vibrant en què patiments i atrocitats no impedixen que l’amor i l’humor ocupen un lloc important. Estem davant d’un gran fresc de la Història d’Espanya però també davant d’un despietat retrat de la cobdícia humana destinat a convertir-se en referència clau de la nostra historieta